Kumamoto-jo

Quan pensava en les coses que no em podia perdre del Japó, una era el castell de Himeji, prop d’Osaka. Malhauradament, resulta que aquest castell està en obres fins a 2015. Com a alternativa, m’havien recomanat de visitar la segona millor fortalesa del país, Kumamoto. Això és el que vaig fer. Kumamoto es troba a l’illa de Kyushu i fa poc que té també una parada de shinkansen. Inicialment tenia la idea d’anar-hi després d’instal·lar-me a Nagasaki, però això hagués suposat perdre hores de tren i, a part, a Nagasaki no em donaven l’habitació a les 3 de la tarda. Per tant, vaig aprofitar que sortia d’Okayama amb shinkansen i vaig baixar fins a Kumamoto a passar-hi el matí.

A Kumamoto no hi ha més que el castell, però només per això ja val la pena anar-hi. Per arribar-hi és tan fàcil com agafar un tramvia des de l’estació de tren. Arribats al lloc, podeu contemplar una fortalesa que té aquest aspecte:

Si en un viatge al Japó teniu pensat recórrer l’illa de Kyushu, jo personalment us recomano que, al costat d’altres punts habituals com Beppu (amb els seus onsen), Kagoshima (l’estació de shinkansen més meridional i a prop d’un volcà actiu) o Fukuoka (la ciutat més gran de la zona), també us atureu a Kumamoto i, especialment, a Nagasaki, que serà la protagonista del meu següent post… demà.

Okayama lights and brightness

Quan planificava el viatge i decidia la ruta que volia fer em vaig entestar a voler arribar a Nagasaki. No em pregunteu per què, senzillament era una fixació. La idea inicial era que el següent destí després de Koyasan fos Hiroshima, que quedava a mig camí, per després arribar a Nagasaki i des d’allà voltar una mica (poc, perquè no tenia gaires dies) i pujar fins a Osaka per tornar. El pla se’m va desmuntar perquè no vaig tenir nassos de trobar enlloc per dormir a un preu raonable i que quedés més o menys al centre o prop de Miyajima, que és una illa de visita obligada (ja descobrireu d’aquí a uns dies per què). Resulta que aquell el cap de setmana del 10 d’agost hi havia celebracions d’alguna mena a Hiroshima i ja estava tot ple. Vaig pensar que potser era per l’aniversari de la bomba atòmica, però no tenia sentit perquè l’efemèride era el 6 d’agost. El cas és que vaig canviar la part final de la ruta a l’últim moment: faria Hiroshima de pujada, però havia de trobar algun lloc on passar la nit de dissabte 10 i, per ser pràctic, que tingués parada de shinkansen. El lloc escollit va ser Okayama. Ningú me n’havia parlat ni me l’havia recomanat. Pel que he llegit després, Okayama es fa servir molt com a camp base per fer rutes al voltant de la zona. Jo només la vaig fer servir de ciutat-pont.

És normal que ningú me n’hagués parlat, ja que té poca cosa per veure i fer, però el que té està molt bé. Les atraccions d’Okayama es redueixen al castell i el jardí Koraku-en. Bé, no només això: també hi ha la noia del vestit vermell.

El castell i el jardí estan de costat i s’hi arriba fàcilment amb tramvia. Vaig agafar-lo, i darrera meu va pujar també, radiant, la noia de vermell. És la japonesa més espectacular que he vist durant aquestes tres setmanes. Sé que és periodista i que treballa a Tòquio i em va dir on havia de baixar perquè també era la seva parada. Tot era perfecte excepte un petit detallet: anava amb un paio de Tòquio, que també va baixar darrera seu, i tots tres ens vam encaminar cap al castell i el jardí fins que allà es van separar els nostres camins. Ells van anar cap al jardí i jo em vaig dirigir cap al castell.

En pujar les escales que porten al pati del castell, m’anava trobant amb unes espelmes amb cara de pocs amics a cada graó.

Resulta que aquella nit tant el castell com el jardí quedarien il·luminats. Ningú em va saber explicar el motiu, però certament havia sigut una bonica coincidència. Això era la nit del 10 d’agost. Així que, si algú visita Okayama, que pensi que potser és la millor data per anar-hi.

Vaig entrar al castell però el que hi ha exposat no és tingués massa interès. Tot i així, sí que val la pena pagar l’entrada per gaudir de les vistes que es tenen des del punt més alt:

Se’l coneix com el castell de corb pel seu color negre que, com veieu, té uns petits tocs daurats que donen aquests peixos enfurismats. Com es pot observar, venen a ser una mica uns peixos punkis, però que enlloc d’aixecar-se la cresta, és la cua el que porten dret. En fi. A la foto de la dreta podeu veure les espelmes que s’encendrien al cap d’unes hores i el dibuix que crearien. Això, però, ja no ho vaig veure, perquè després del castell vaig fer cap al jardí a veure si em tornava a trobar la noia del vestit vermell i, per anar bé, sola.

Ja us avanço que no la vaig tornar a veure. Amb l’esperança encara intacta, vaig creuar el pont que travessa el riu i vaig entrar al jardí. Pel que he llegit a la guia, el jardí d’Okayama està valorat pels japonesos com el segon millor del seu país. I això no és dir poc, ja que l’art de la jardineria el toquen bastant i de candidats a ser el segon n’hi ha molts. El primer (sé que us ho esteu preguntant) és el de Kanazawa.

Tot i la decepció amb la noia del vestit vermell, la visita al jardí va valdre molt la pena. És un espai molt gran, amb prats verds i múltiples caminets que voregen petits llacs i muntanyetes que recorden el Hobbiton recreat per Peter Jackson.

Resulta, però, que l’esdeveniment del dia no era només que s’il·luminés el jardí, sinó que també s’hi feia una mica de festa popular, amb paradetes de menjar, taules on la gent s’atipava i fins i tot concerts en directe. Dos, en concret. El primer era el típic grup de joves de catorze o quinze anys que comença i eren prou dignes. El segon va ser un trio de jazz amb veu, fiddle (violí irlandès) i teclats que van sonar molt bé.

L’ambient era agradable, el sol s’estava ponent i quan la llum ja no permetia distingir entre la muntanyeta i el llac o el llac i la muntanyeta, es va il·luminar el jardí. La qualitat de les fotos no és gran cosa però, perquè us en feu una idea, tenia un aspecte semblant a això:

 

Una petita bogeria general es va apoderar de l’espai immortalitzant l’esdeveniment amb càmeres i japonesos (potser més càmeres que japonesos). No n’hi havia per a menys. Dedueixo, amb la reacció del personal, que aquell espectacle de llums no era habitual. Per tant, i parlant clar i català, vaig estar de molta llet d’anar-hi precisament aquell dia.

Quan vaig tenir el jardí il·luminat ben retratat, vaig veure que era tard i l’endemà em volia llevar d’hora perquè la distància fins a Nagasaki era llarga i valia la pena començar el desplaçament de bon matí. Així que vaig donar per tancada la meva (breu) estada a Okayama content d’haver vist el castell i el jardí il·luminats i d’haver conegut (ni que fos de manera molt efímera), la noia del vestit vermell.

Enfilat a la serenor de Koyasan

Si l’arribada a Tòquio va ser un canvi brusc perquè venia d’un poblet de les muntanyes de Hida, no menys sobtada va ser l’etapa posterior a la ciutat infinita, ja que la següent etapa del meu viatge es trobava a la muntanya sagrada de Koyasan.
Aquí ve l’apunt històric. Un monjo del segle IX anomenat Kōbō Daishi va fer una estada a la Xina i va tornar al Japó carregat de novetats que acabarien canviant la cultura japonesa. D’una banda, va portar el budisme, i va establir-se a Koyasan on, a partir d’aquell moment, s’hi construïrien temples a manta. L’altra gran aportació de Kōbō Daishi va ser la creació dels kana (hiragana i katakana) que són els dos sil·labaris amb què s’escriu el japonès. Fins llavors, la llengua japonesa era només oral i amb la incorporació del kana va passar a ser també escrita.

Doncs bé, a través d’aquest personatge, la muntanya es va posar de moda i s’hi van anar construint temples a punta pala. En alguna època n’hi va haver més de mil cent. Ara, però, en queden un centenar. Des del segle IX fins ara hi ha hagut algunes revoltes, purgues religioses, etc. que n’han fet variar el nombre. L’accés és per carretera i amb funicular:

En un dels temples que encara es conserven és on em vaig allotjar. Es diu Rengejo-in i té aquest aspecte:

A banda de sopar i esmorzar, l’estada implicava també seguir el ritme del lloc. Això volia dir una sessió de meditació abans de sopar i, l’endemà al matí, contemplar com els monjos recitaven un sutra (he deduït que és una pregària en sànscrit), mentre un dels monjos va tocant de tant en tant una campana amb uns aguts brutals i un altre fa uns tocs en una percussió molt de tant en tant.

Feta la feina budista, vam tornar a ser terrenals amb un esmorzar japonès i a investigar Koyasan. El més destacat és Oku-no-in, que passa per ser el cementiri més famós de tot el Japó. Durant més de dos kilòmetres vas passant per tombes i més tombes i et vas trobant coses curioses. Per exemple, ja sabia que culturalment al Japó està molt ben vist que els treballadors siguin fidels a la mateixa empresa tota la vida, però em va sobtar descobrir que a vegades aquesta relació va més enllà. Si no, qui m’explica per què em vaig trobar això?

Era un mausoleu de can Panasonic. Sense paraules.

Us preguntareu, potser, per què és tan important aquest cementiri i com és que la gent puja fins aquí dalt a descansar. Per trobar la resposta hem de recuperar en Kōbō Daishi. Quan arribes al final del cementiri, et trobes el seu mausoleu, del qual no us puc donar imatges perquè està prohibit.

El cas és que la creença dels japonesos budistes és que en Daishi no està mort sinó que està meditant… des de fa uns 1200 anys aproximadament. Per això, a la seva tomba hi porten menjar cada dia, no fos cas que es despertés amb gana després de tant de temps. La idea és que ha de venir un buda en el futur anomenat Maitreya i quan arribi, només Kōbō Daishi, que està dormint, entendrà el seu missatge celestial. Mentre no es demostri el contrari, és una possibilitat. Com que vaig pensar que seria molta coincidència que s’aparegués el Maitreya mentre jo voltava per allà, vaig donar per vist el cementiri i vaig anar cap al Garan.

El Garan és un complex de temples molt vistós. Aquí en teniu alguna imatge:

Després d’aquí vaig decidir tancar la meva estada a Koyasan. Si algú té previst fer alguna ruta pel Japó, us recomano que la poseu a la llista.

De Koyasan me’n vaig anar fins a Okayama. Traduït en transport seria: baixar de Koyasan en funicular, agafar el tren regional de la línia Koya line fins a Namba station a Osaka, agafar el metro fins a l’estació de shinkansen d’Osaka (Shin-Osaka) i d’allà amb tren bala fins a Okayama. El que va venir després us ho explicaré demà.

Per la ciutat infinita – dia 6

L’últim dia sencer a Tòquio el volia començar visitant el museu Ghibli, dissenyat pel creador de manga Hayao Miyazaki però no ha estat possible. Per accedir-hi cal reservar l’entrada en un supermercat Lawson i amb aquesta reserva es pot anar al museu, on te la canvien per l’entrada. Jo vaig intentar comprar l’entrada amb tres dies d’antel·lació però ja no quedava cap forat buit en cap de les franges que et deixen triar. Abortada la missió Ghibli museum per aquest dia, i ja que havia completat la llista de llocs amb què vaig venir a Tòquio, vaig aprofitar el matí del dijous per fer cas a una recomanació que em van fer uns germans de Barcelona a Kyoto i vaig anar a Kamakura a veure el Daibutsu (un buda gegant). Per arribar-hi, cal agafar la línia Yokosuka des de Tokyo station o Shinagawa i hi ha una hora i mitja de camí.

El millor és baixar a l’estació d’abans, Kita-Kamakura, visitar un parell de temples budistes que hi ha per allà i després del segon, agafar un camí que passa pel mig d’un bosc i que al cap de tres kilòmetres arriba a Kamakura. Després de caminar una estona, arribes al poble i et trobes això:

Fitxa tècnica
Alçada: 11 metres
Pes: 850 tones
Edat: des del 1252

La curiositat és que aquesta estàtua abans estava en un recinte tancat, però un tsunami de fa no sé quants segles es va carregar el recinte. Kamakura és a prop de la platja, però no a tocar de l’aigua. Havia de ser una onada realment descomunal per rebentar l’edifici. Doncs bé, després de la destrossa del xiringuito van decidir que també quedava prou bé així i des de llavors que el buda dorm al ras. En ser en un espai obert, la impressió és força potent.

Vist el buda de bronze, vaig anar a fer un ramen ben casolà i després de tornada cap a Tòquio, on vaig dedicar la tarda a fer quatre compres per Shinjuku i vaig acabar la meva estada a la ciutat de la mateixa manera que l’havia començat: fent un sushi a Shibuya.
Continuarà…

Per la ciutat infinita: dia 5

Després de la pausa de Nikko, vaig continuar el meu descobriment de Tòquio amb una zona fonamental per entendre la ciutat. Sembla ser que per l’estació de Shinjuku hi passen cada dia tres milions de persones que o bé treballen per la zona (a la part oest hi ha oficines i seus administratives) o bé hi van de compres (tant a l’est com a l’oest). Però què té Shinjuku? No és que ho conegui prou per poder-ho definir bé, però us faré una crònica condensada de 30 minuts que es pot ampliar a les hores que vulgueu.
Surts de l’estació, contemples els edificis i et decantes per un. Per arribar-hi, has de travessar el carrer a través d’un pas elevat, però quan arribes a dalt del pas veus que no només connecta els dos punts del carrer/avinguda/via o com en vulguis dir. Llavors decideixes que, vist des de dalt, potser millor que agafis cap a l’esquerra (ja se sap que, en cas de dubte, sempre cap a l’esquerra) i entres en un edifici que acabes de descobrir, canvian així la idea inicial. Un cop a dins, t’adones que has entrat en una botiga de maquillatge i la travesses amb cara de saber on vas quan, de sobte, aquesta botiga de maquillatge s’ha convertit en el paradís de la fotografia (des de càmeres compactes a objectiu kilomètrics). I això sense haver travessat cap porta. Baixes al pis inferior i et trobes amb roba d’esport i quan surts al carrer… ja no ets al carrer, ets a la planta -1 (que al Japó seria B1) i al teu voltant tot són restaurants. Optes per entrar en un ascensor i pujar fins al pis més alt. En aquest cas, és el desè. Baixes i t’adones que estàs en una planta farcida de barberies. No t’interessa. Veus que hi ha unes escales que pugen a algun lloc, tot i que aquí ja no hi ha indicadors i potser estàs en espai privat. Mentre penses, puges les escales i et trobes a l’àtic de l’edifici on podria haver-hi una terrassa o els motors de l’ascensor. Doncs no: és un pitch and putt… d’alçada. Quan t’adones que allà no hi pintes res perquè no tens ni els diners, ni els temps ni les ganes de passar-te al golf i tornes per on has vingut, però ara t’atures a un pis dedicat a l’electrònica. Aquí ja t’hi perds una estona que dura més de la mitja hora promesa unes ratlles més amunt i que fa que, en sortir de la planta, ja ja no recordis com has arribat allà ni què volies fer després. Aquesta ruta compta amb incomptables espectadors de luxe, els dependents i dependentes de cada establiment que sempre et reben amb posat de creure que consumiràs el seu producte. Sempre et reben amb un gozaimas acompanyat d’un somriure.

Si això ho ampliem a altres botigues amb els productes més curiosos i a un nombre indefinit d’edificis als quals s’hi pot accedir per terra, mar i aire, us confesso que la sensació que m’he endut en voltar per Tòquio, i que s’ha vist accentuada a Shinkuju, ha estat la de trobar-me dins un mapejat del Grand Theft Auto amb missions tan apassionants com escollir la funda d’Ipad més friqui o trobar un lloc on puguis menjar-te un bon sushi. D’aquesta sensació ve el títol de “La ciutat infinita”.

Però Shinjuku també té altres coses. Una d’aquestes és l’ajuntament, que és un edifici amb forma peculiar:

Després de dinar en una planta indefinida d’un centre comercial indefinit, a l’est de Shinjuku, me’n vaig anar a una altra zona que tenia pendent de veure: Roppongi.
Aquest barri és el més internacional de tot Tòquio. Segurament perquè hi estan ubicades les ambaixades, o potser per coincidència, en aquesta zona és on hi hamés afluència d’oferta internacional i fins i tot s’accepten els pagaments amb targeta. A la resta de la ciutat tot ho has de pagar amb efectiu.

Del que vaig veure en aquest barri, destacaré Roppongi Hills. Malgrat el nom, no es tracta d’un turó ni res per l’estil, sinó que és un altre centre comercial però amb una arquitectura peculiar. Però això no és el més destacable de Roppongi Hills. El que més em va interessar va ser que a la planta 52 hi ha un observatori de la ciutat i un museu d’art modern. Ja que hi era, el vaig visitar i em vaig trobar una exposició dedicada a l’amor que estava molt ben plantejada. Una de les parts de l’exposició eren seixanta retrats a gothic lolitas fets per una fotògrafa transgressora. Sense voler, vaig trobar la col·lecció de gòtiques en una planta 52 de Roppongi quan se suposava que eren a Yoyogi. En fi.

En sortir del museu vaig poder satisfer un dels grans desitjos de l’estada a Tòquio, que no era altre que poder contemplar la ciutat des de dalt de la torre, com el Lidless Eye, “el ojo sin párpado”. Des de les altures, doncs, Tòquio també es pot veure així:

Després d’immortalitzar la visió privilegiada, vaig anar a fer el got i a buscar lloc per sopar. Amb la panxa plena, vaig tornar a Ikebukuro.
Fins demà.

Pausa a la ciutat infinita: Nikko

Com podeu llegir al títol, acompanyat de la pluja japonesa vaig fer una pausa a l’efervescència de Tòquio i me’n vaig anar a complir amb una de les visites turístiques que tenia destacades a la llista: Nikko. Es tracta d’un poble que es troba a vora tres hores al nord de Tòquio. Per arribar-hi, cal agafar un Shinkansen fins a Utsuminoya i allà un tren regional fins a Nikko.
Si heu seguit les cròniques, recordareu que en aquest viatge estic patint una mena de maledicció amb el personatge de Ieyasu Tokugawa: no vaig poder visitar el seu castell de Kyoto i tampoc la seva residència a Tòquio. En aquest últim cas, no ho he pogut fer ni jo ni ningú, ja que l’emperador del moment va decidir eliminar el mite de Ieyasu tot aterrant la seva casa i construint-hi el palau imperial a sobre. I a què ve tota aquesta història, us preguntareu? Doncs molt senzill. Ieyasu Tokugawa va decidir que quan es morís volia que l’enterressin a Nikko, sobretot perquè el seu mentor era un monjo budista que tenia el seu temple allà, Rinnō-ji.
Quan es va saber la notícia, es va començar a muntar el mausoleu per a Ieyasu. Diuen les cròniques que hi va arribar a haver 17.000 persones treballant al mateix moment per deixar a punt la meravella de Tōshō-gū. Aquí us en deixo algunes mostres:

Tot i que la qualitat de les fotos no és la millor, sí que us permet fer-vos una idea dels molts detalls que té el lloc. De fet, la part més delicada és una portalada que estan restaurant i la part interior del temple, on no deixen fer fotos.

Només per veure Tōshō-gū ja val la pena haver agafat un avió fins al Japó. Ara bé, Nikko té altres interessos culturals, però resulta que la majoria els tenen en procés de restauració i està previst que s’acabi tot el 2020. Us sona aquesta data? Sabeu qui és la rival de Madrid per organitzar les olimpíades d’aquell any? Exacte, Tòquio. M’he trobat altres punts en el país que estan en procés de restauració i coincideix la data de finalització. Coincidència? No crec. Bé, tota aquesta parrafada és per dir que hi ha altres punts destacats de Nikko que no vaig poder visitar perquè estaven tancats per obres o que només tenien obert al públic algun espai. Això no treu que l’excursió sigui molt recomanable.

Vaig tornar a Tòquio després de dinar, i encara vaig tenir temps d’anar a fer un tomb per Yoyogi, però només vaig veure un parell de gothic lolitas a la parada del metro a la tornada.
Què hi farem. Vaig anar a sopar per Ikebukuro en un local familiar on no tenien ni carta en anglès. Bé, sí que la tenien, però no la trobaven. Ho vaig arreglar ràpid: porta’m el que vulguis per 1000 yens. Aquest “el que vulguis” van acabar essent uns pinxos de pollastre, fetge i altres coses que encara no sé què eren. Tot plegat era comestible. Mentre sopava encara buscaven la carta en racons on era impossible que hi fos (quan ja mires en llocs inhòspits és que decididament l’has perdut). Crec que encara la busquen.

Vaig deixar la família atrafegada i me’n vaig anar cap al Kimi ryokan a jaure.

Per la ciutat infinita – dia 3

La nit abans vaig conèixer un basc de Bilbao, en Dani, que centra la seva estada al Japó entre Tòquio i pujar a la cinquena estació del Fuji. En la conversa que vam tenir, em va dir que ell volia anar a la subasta de la tonyina, que agafaria el primer metro (a les 4:30) i a veure si ho aconseguia.

Jo també vaig anar fins a Tsukiji a veure el mercat del peix i fer un cop d’ull a la zona per anar a la subasta un altre dia. Vaig començar per esmorzar sushi en un bareto del mercat. Diria que és un dels esmorzars més glamurosos que he fet mai i que només es podria arribar a superar amb una caldereta. En fi. Després d’esmorzar vaig anar cap al mercat on, coses de la vida, em vaig creuar amb en Dani. No havia tingut sort. Resulta que la subasta de la tonyina la limiten a dos grups de 60 persones i que per tenir tiquet has d’arribar-hi cap a dos de quatre i tenir sort. No sé si els que em llegiu i ho heu fet us vau trobar amb els mateixos horaris, però jo ho vaig trobar excessiu. A més, en el meu cas s’agreujava que, com que s’hi ha d’anar amb taxi perquè no hi ha transport, i jo visc força lluny d’allà, em costaria més la foto de la subasta que el preu que paguen per qualsevol peça. Em vaig limitar a passejar a consciència pel mercat i contemplar els magnífics lloms de tonyina que hi havia a les parades.
Fet Tsukiji, em vaig dirigir cap a Ginza, que és el barri comercial i d’oficines per excel·lència de la ciutat. Val a dir que és un plaer passejar-se per entre aquells edificis elegants i farcits de categoria.

Enganxat a Ginza hi ha el barri de Marunouchi que, entre altres coses, és on es troba el palau imperial i vaig anar a fer un tomb pel jardí exterior. Com a passeig, també el recomano.
Després de tant caminar, ja havia fet gana i era ben entrat el migdia, així que vaig entrar en un edifici elegant d’aquests i vaig dinar entre executius un ramen molt correcte… i per un preu també correcte.
Per completar el dia, vaig pensar que podia dedicar la tarda a visitar Odaiba, que és una illa que es troba davant la badia de Tòquio i que l’han convertit en una zona d’entreteniment. Diuen que és Las Vegas a la japonesa i amb aquesta idea hi vaig fer cap. S’hi arriba a través d’un monorail no tripulat (teledirigit, per entendre’ns) i cal dir que les vistes són una meravella ja que, a l’hora de travessar es veu tota la costa amb els gratacels de Ginza a primer terme:

Odaiba és una illa curiosa. Pel que es pot veure dels edificis, hi ha un gran pes de l’entreniment, especialment per a nens i adolescents, però hi ha també una altra part de l’illa dedicada a empreses de telecomunicacions i a recerca. Si mai us hi perdeu, us recomano que, després de l’entreteniment i la recerca us aneu a relaxar al Oedo Onsen Monogatari. Jo ho vaig fer i en recomano l’experiència. De fet, tenia pendent anar a un onsen, després que la Judith m’ho hagués recomanat insistentment i haig de confessar que tenia raó. Per entendre’ns, ve a ser com un spa a la japonesa.
Net i planxat vaig agafar el monorail de nou cap a Tòquio i a descansar al ryokan.

Segon dia per la ciutat infinita

Seguint la tònica que ja us vaig comentar que volia seguir durant la meva estada a Tòquio, vaig començar el dia visitant el museu Edo al barri de Ryōgoku. Aquesta parada està fora de la Yamanote Line, però hi passa la línia Chuo o Sobe (és la mateixa, no em pregunteu per què li canvien el nom) que també és de Japan Rail, amb la qual cosa no cal pagar si teniu el JR Pass.
Aquest és el museu de la ciutat i em va semblar molt interessant per saber on som. Edo és el nom antic de Tòquio i va créixer en importància al segle XVII, a partir de que Ieyasu Tokugawa s’hi va instal·lar. El nom de Tòquio el va agafar al segle XIX quan l’emperador del moment, que es deia Meiji, va canviar la residència a Tòquio. Fins llavors, l’emperador de torn no hi havia posat mai els peus. “To”, entre altres coses, vol dir est, i el nom inicial era Tokyoto, o sigui, a l’est de Kyoto. La capital encara era oficialment Kyoto, encara que Tòquio ja la superava en població. En fi. La visita va donar per més, però tampoc us voldria avorrir. Si us interessen aquestes coses, és un bon lloc per visitar. A més, compten amb guies voluntaris en diferents llengües. Jo en vaig escollir una en anglès, que d’entrada tenia per a mi tot sol, però cap al principi se’ns van afegir uns americans de Las Vegas que de seguida es van cansar d’escoltar-la. Només van reprendre l’interès quan, mentre la guia ens explicava el sake, ells van dir que a Las Vegas el barregen amb bourbon i fan competicions a base de xupitos. L’altre moment a destacar va ser quan la guia ens explicava els bombardejos de la Segona Guerra Mundial. A mig explicar-ho va aparèixer un silenci incòmode que, per sort, es va trencar en arribar a l’aparició del Subaru o, el que és el mateix, el Seat 600 a la japonesa.

Acabada la visita, me’n vaig anar a buscar el tren i vaig arribar-me fins a Asakusa. Després de passejar-hi una mica, no hi vaig trobar massa encant. Sembla ser que va tenir el seu esplendor cap als setanta però, es clar, això ara ja queda una mica lluny. Si no és que hi aneu a buscar un local concret, us el podeu estalviar.
Seguidament vaig anar a buscar la parada Yoyogi per arribar al parc del que us parlava ahir. Ara bé, des d’aquest parada, el primer parc que et trobes és Meiji-koen, el parc de Meiji, que també està molt bé. El travessen uns camins molt amples i hi ha algun temple que no està malament, així com també un jardí força bonic.
Després de travessar tot el Meiji-koen vaig arribar a Yoyogi amb la intenció de trobar les gothic lolis. Vaig resseguir tot el parc, però no les vaig saber veure. Es veia, però, activitat de tota mena: gent fent taixí, tocant timbals, fent malabars, practicant ioga, avis seient al banc i contemplant l’entorn, nens corrent per tot arreu… Era un ambient agradable de diumenge a la tarda on cadascú anava a la seva, però ni rastre de les gòtiques.

A l’altre cantó del carrer continuava el festival dels amics de l’oceà, però avui era una banda de pop japonès la que tocava i quan m’hi vaig acostar ja tocaven la última. Quan marxava vaig trobar-me una de les atraccions més curioses que he vist fins ara. Es podrien descriure com uns gegants japonesos, però amb aspecte de robot provocatiu. Jutjeu vosaltres mateixos:

Immortalitzada aquesta curiositat, vaig marxar de Yoyogi per anar a sopar a Shibuya i d’allà cap al Kimi ryokan a jaure, que l’endemà m’esperava un dia dens.
Continuarà…

Per la ciutat infinita – dia 1

Vaig arribar a Tòquio amb una mica de llista de llocs i coses per fer. Sort n’he tingut, ja que les possibilitats són inacabables i només tinc una setmana. La idea que porto de cap és, en la mesura del que pugui, que cada dia tingui cultura, passeig per zones verdes, botigues i carrers. Us confesso que no sóc gens aficionat a anar de compres com a hobby, més aviat ho detesto, però aquí això és un esport nacional i és una manera de viure la ciutat. Farem un esforç.
Començo el dia al barri de Ueno, on m’espera el Museu Nacional de Tòquio. Veig que hi ha una exposició temporal sobre cal·ligrafia i també l’agafo. Feta la visita us confirmo que ha valgut molt la pena. D’una banda, això de la cal·ligrafia és tot un art que requereix paciència, temps i un bon pols. Em sembla que jo no serviria. En fi. Pel que fa a les sales amb material fix, està organitzat en moltes zones específiques, de manera que pots anar directament al que t’interessa. Em van impressionar algunes de les màscares que es feien servir per al teatre:

Alguna d’aquestes màscares exemplifica a la perfecció la cara que em queda en “intentar” llegir els cartells en japonès. Per altra banda, també vaig alimentar una mica el meu esperit èpic i freak en poder immortalitzar alguna fulla de katana rellevant. Algú recorda Kill Bill?

La llista d’elements seria molt llarga. Deixem-ho amb que si aneu a Tòquio us en recomano la visita, però tingueu clar que molt possiblement hi hagueu de dedicar un matí. Després de dinar vaig anar a fer un volt pel Ueno-koen. Apunt lingúístic: koen vol dir parc en japonès. Penso que és útil saber-ho si us agrada visitar-ne. El cas és que era dissabte a la tarda i hi havia un ambient molt familiar. El parc molt correcte. La sorpresa va ser que, segons els mapes, hi havia un llac i, a la pràctica, havia desaparegut. De fet, s’amagava sota un estol de nenúfars florits (us confesso que no sabia que aquestes plantes creixessin tant) que semblava ben bé que els haguessin sembrat.
Vist el parc i el no-llac vaig decidir continuar per un carrer principal que em va portar a un dels barris que em despertava més la curiositat veure: Akihabara, “the Electric city”. Edificis sencers dedicats a l’electrònica en general (telefonia mòbil, informàtica,…) i fricades variades en particular: videojocs, anime, manga i tot el merchandising hagut i per haver relacionat amb cadascun d’aquests productes, amb espai preferent per a les històries actuals (japoneses totes elles i de les quals només reconec One Piece), però també hi tenen la seva presència els clàssics que ens van acompanyar en la infantesa i l’adolescència. Cau llagrimeta. Eixugo llagrimeta.

Continuem. Akihabara està enfocat sobretot al públic jove i adolescent i la bogeria corresponent va més enllà del que he llistat, ja que el barri compta també amb el projecte AKB48. Pel nom i per la ubicació podeu pensar que és el nom d’un androide de la factoria d’Akira Toriyama. Res més lluny de la realitat. Es tracta de 48 noies seleccionades que formen un grup musical (per entendre’ns, les Macedonia japoneses) i que són la sensació del moment. No sé si canten bé o no, però porten uns modelets que tela.
Després de fer el friqui una estona, vaig anar a buscar el tren per intentar complir una de les recomanacions de la Rosa: veure les gothic lolitas a Yoyogi park. Vaig fer un volt per fora a Omotesando però ni rastre d’aquestes noies, tot i que sentia música, la vaig seguir i em vaig trobar enmig d’un festival d’amics de l’oceà, amb barraques i concerts en directe. Són coses que passen quan vas a la ciutat. Enlloc de les gothic lolitas vaig poder gaudir d’unes hawaianes fent uns balls molt exhuberants:

Quan es va acabar l’espectacle de les amigues de l’oceà hawaianes, vaig quedar-me una estona a les barraques, me’n vaig anar a Shibuya a sopar i cap a jaure.
Continuarà…

Per les riuades de Shibuya

Vaig arribar a Tòquio amb un enigma que em rondava pel cap des de feia hores: com de difícil deu ser moure’s per una ciutat de 10 milions de persones? La resposta per a un turista són dues paraules: Yamanote Line. Aquesta línia de tren circular de la companyia Japan Rail connecta els barris que es troben al voltant del palau imperial i, d’alguna manera, marca el límit del centre de la ciutat, si és que es pot parlar de centre en una massa arquitectònica que s’amplia a uns trenta milions si hi sumem tota la conurbació. Com us deia, amb aquesta línia es pot anar a la majoria de zones destacables: Shinjuku, Shibuya, Ueno, Ginza, Yoyogi, Harajuku,… i queda a prop d’altres barris interessants com Roppongi, Asakusa o Tsukiji.

Com que era divendres a la tarda, i per copsar l’ambient que hi podia haver, vaig decidir començar a conèixer Tòquio perdent-me per Shibuya. En sortir de l’estació, et trobes un esclat visual que t’aclapara. Això és Tòquio, però aquí a Shibuya s’accentua. Pantalles i llums que anuncien de tot o que senzillament pretenen reclamar la teva atenció, però com que tots estan a la mateixa intensitat, acaben fonent-se en aquest conglomerat de leds.

Crec que les fotos no fan justícia al que realment es veu. En fi.

L’atracció inicial de Shibuya, sortint per Hachiko, és el famós pas zebra. De fet, en són tres que estan situats en forma de triangle. Cada vegada que el semàfor es posa verd, una marea humana ocupa l’asfalt i es desplaça per totes direccions. El més curiós per a mi va ser mirar-ho encarat cap a l’estació, ja que des de la porta van apareixent riuades de gent de manera constant, com si el tren els escupís cap a la zona de compres. Recordo que en Joan em va comentar que el que el a impactar a ell és que tant bon punt el semàfor es posa vermell, ja torna a estar ple de gent frisosa per travessar.

A partir d’aquí, l’aventura va consistir en anar badant pels carrers, entrant a botigues, mirant, traient el cap a les sales d’oci, fent el got en algun bar, sopar (aquesta vegada va caure un sushi deliciós) i no gaire més. M’havia llevat d’hora i estava fos.